20 d’abril 2010

Sense retorn

El palíndrom és una forma més d’expressió de la tendència a buscar l’equilibri que patim els humans, de la nostra agosarada pretensió de posar ordre dins el caos que ens envolta; una tendència que, sembla, duem impresa en el nostre codi genètic. La sorpresa de qui els llegeix i la satisfacció de qui els fa són una bona prova de que als nostres cervells hi passen coses quan ens enfrontem a un d’aquests simètrics artificis del llenguatge.

Fer palindroms és un acte voluntari, és clar, ningú m’hi obliga, però potser hi ha en aquesta activitat quelcom que, des del moment en que vaig començar a girar les paraules, fa que ja no pugui deixar de fer-ho mai més.
Des de l’òptica amb la qual ara em miro qualsevol cosa escrita, el llenguatge unidireccional té un gran forat, una esquerda per la que s’escola part de la bellesa del text, un esvoranc causat per la asimetria, característica de tots els idiomes, que desequilibra qualsevol paraula o frase que llegeixo.
Com a palindromista em sento un espeleòleg que s’hi endinsa, que remena els mots dins d’aquest forat negre de la comunicació escrita, intentant-ne extreure la simetria perfecta. Rares vegades ho aconsegueixo amb èxit, però, malgrat això, sento que ja no hi ha retorn; ho vulgui o no, sóc un buscador de simetries i ja no podré sortir mai més d’aquest parany del llenguatge. La immensitat de la tasca, la infinita dificultat de la recerca i la foscor del lloc on es troben aquests tresors de doble lectura, fan que m’hagi quedat submergit per sempre en el somni impossible d’un món on totes les frases han de ser bidireccionals.
Estic atrapat, sí, com molts de vosaltres, però no vull escapar d’aquesta servitud que comporta el palíndrom perquè els plaers que em proporciona són només comparables als que s’obtenen d’anar a la cerca de utopies, una activitat d’allò més específicament humana.

El palíndromo es una forma más de expressión de la tendencia a buscar el equilibrio que sufrimos los humanos, de nuestra osada pretensión de poner orden dentro del caos que nos rodea; una tendencia que, parece, llevamos impresa en nuestro código genético. La sorpresa de quien los lee y la satisfacción de quien los hace son una buena prueba de que en algo pasa en nuestros cerebros cuando nos enfrentamos a uno de estos simétricos artificios del lenguaje.

Hacer palíndromos es un acto voluntario, claro, nadie me obliga a ello, pero quizás en esta actividad hay algo que, desde el momento en que empecé a girar las palabras, hace que ya no pueda dejar de hacerlo nunca más.
Desde la óptica con la que ahora miro cualquier cosa escrita, el lenguaje unidireccional tiene un gran agujero, una grieta por la que se cuela parte de la belleza del texto, una sima producida por la asimetría, característica de todos los idiomas, que desequilibra la belleza de cualquier palabra o frase que leo.
Como palindromista, me siento un espeleólogo que desciende , que revuelve las palabras dentro de este agujero negro de la comunicación escrita, intentando extraer de ahí la simetría perfecta. Raras veces lo consigo con éxito pero, a pesar de ello, siento que ya no hay vuelta atrás; lo quiera o no, soy un buscador de simetrías y no podré salir nunca más de esta trampa del lenguaje. La inmensidad de la tarea, la infinita dificultad de la búsqueda y la oscuridad del lugar donde se encuentran estos tesoros de doble lectura, hacen que me haya quedado sumergido para siempre en el sueño imposible de un mundo en el que todas las frases han de ser bidireccionales.
Estoy atrapado, sí, como muchos de vosotros, pero no quiero salir de esta esclavitud que comporta el palíndromo porque los placeres que me proporciona son sólo comparables a los que se obtienen de ir en busca de utopías, una actividad de lo más humana que pueda haber.

2 comentaris:

Helena Bonals ha dit...

Diuen que la simetria és l'estètica dels tontos, però aquests palíndroms els trobo molt intel·ligents! Ha de ser ben complicat de fer-ne.

xavi ha dit...

Gràcies, Helena, tot és posar-s'hi, però.
Això ho vaig escriure un dia en que em preguntava a mi mateix per què faig palindroms. La veritat és que m'agradaria escriure amb inqüestionable bellesa però ja ho vaig provar i no en sóc capaç; el palíndrom, des d'el refugi i l'excusa de la seva simetria, em proporciona el miratge de veure´m a prop de la perfecció.
Aprofito per a felicitar-te i agraïr-te per tot allò que he pogut llegir als teus blocs.